diumenge, 23 d’octubre del 2011
De moment...
Fa dies que ja no paro per aquí, ara miro d'explicar més el que sento i no el que faig. Si li voleu fer un cop d'ull, feu clic a l'enllaç FENT EL MONO, que trobareu. De moment, fins una altra...
dissabte, 7 de maig del 2011
La vida no es tan compleja como parece...
Al final la vida no és tan complexa com sembla, no?.
dijous, 21 d’abril del 2011
Buscant-nos la vida..., Knocking 'Round the Zoo

Son les onze quan m'enfilo pel primer llarg de l'espero Original. La seva xemeneia ja em fa penjar-me la motxilla de la daisy, day no, day també. La via té les reunions equipades, alguns bolts, pitons i algun tram on t'has de buscar la vida. Llarg l'Edu, llarg jo, la cosa va fent fins el cim. Baixem al càmping on tenim reservat un bungalow. Ens fotem un dinar d'escandol: vinillo, xoricets, cafetó i cap a paret un altre cop. Com que el pla era anar a la Martinetti, però el parte és el parte, optem per anar a la Xemeneia Carles Andrés. Tothom en parla i sap on és, però d'enfilars'hi, una altre cosa és. Una mica més tips i bolingues del que tocaria ens plantem a peu del tema. Ja suposo que molt neta no deu ser l'escalada, d'estil dic, lo de l'equipament si que és net, si...



diumenge, 10 d’abril del 2011
Chino..., Chani
La idea inicial era conjuntar tres equips. El primer familiar i playero. El segon excursionista. El tercer, diguem que, escalador. Em presento al club amb un parell d'idees, l'una factible crec, l'altre..., no sé. Després de consultar pels blocs l'asunto, fonts contrastades, res de guerreros de la roca. El Fary, és a Torrente, lo que el Paca és per a mi.(posats a triar mites..., trio aquest) Per tant tinc clar que l'aventura passa pel que vivim, no pel que fem. Així dons, ho tenim clar. A la Chani, de la Falconera.
Els companys es reuneixen amb mi. L'Eduard, que ara fa de primer posa el c3 que jo hagués posat, cony de mitomania amb els aliens... Surto, doncs encara tinc la ferma convicció de que tot i anar fora de lloc la cosa promet. Plaques i diedres molt factibles de protegir m'esperen. Poso el primer friend lluny, que cony no trobo res més. Al cap de poc un altre sota un diedre més tieso del que creia. Un tricam al peu del diedre, un altre al mig en una zona especialment plena de liquen o molsa seca(penso: perdona'm caçador de líquens...). La cosa s'acaba i ja no queda més que muntar reunió, cosa que no faig. M'asec apalancat, ben apalancat, i crido a la Maialen reunió i ja pots pujar. Al cap de poc la vora trenta metres que ens separen desapareixen i tots quatre tornem a estar plegats. Una paella ens espera, els amics, les novies, la mar...Que bonic fer-ho anar tot plegat... La variant de todo a cien que hem fet em deixa molt i molt satisfet. Els companys somriuen. Els francesos diuen :petit a petit, jo dic : chino, Chani...
diumenge, 3 d’abril del 2011
Cociiiinerooooo....
Ja fa dies que parlàvem d'anar a escalar. Via llarga, que diuen ara. Bueno, de posar les cintes també en diuen obrir...., i jo que sovint penso on collons està el crio que volia ser escalador. No entenc res. La qüestió és que he quedat amb ell, l'Oriol, i en Gabi. L'un és el cuiner del Munt, el restaurant del club. S'enfila de fa poc, com molts renega del vertical botiguer que li va vendre uns gats amb nom de deu egipci massa números més petits. La cosa és que no veu la llum, però si les estrelles, i la padrina... L'altre és com un germà gran, Agustí a part. No passa per una bona temporada i ara que tot plegat alça el cap una mica d'aire i una mica menys de cabòries li van de conya. Conya i de la bona és la que fa estona que es porten tots dos. Per no haver sortit mai plegats fa estona que la fan petar alegrement. Quan passem per sota el Gorro, camí de la GEDE, ens mirem la interestatal verda. La via del Carles , vamos... En Gabi em recorda que la pluja ens va fer rapelar de la segona reunió de la via de l'Adrià. Jo que em miro a l'Oriol, i per la cara de babau que se li ha posat al alçar el cap, entenc que un canvi de plans no li desagradarà...
Plantejo obertament l'alternativa i en Gabi em torna que venga. L'Oriol diu que vinga. I jo faig que buenu, que amb el mal que em fa l'esquena, millor anar tieso que no geperut per la GEDE. M'enfilo sabedor que al primer llarg hi ha quatre seguros, que de que no em passo de llarg un parell de cops. Els meus companys s'enfilen alegrement un cop la corda, i sobretot, un petit detall, el nus que s'han fet amb ella ,comença a tibar. A la reunió, comento com va la cosa. Cap problema. L'Oriol diu que no nota el pati. En Gabi que està xalant. Surto a pel segon llarg, dos seguros i molt de canto. De fet veníem a per això, no?. Ens retrobem altre cop i la conya no minva. Surto a pel sostret del tercer llarg. De fet el pas és més d'impresionar que de dificultat. El canto és bo, generós i els espits són més aprop que abans. Munto la reunió al vàter i crido al mag de les croquetes cúbiques que és el seu torn. Com a El cabo del miedo, li dic: Cocineeeeeeeeeerooooo... S'enfila bé fins el sostre, de la part més tonta. Al sostre el tio grinyola una mica, però puja amb menys problemes dels que jo preveia. A la reunió, assegut, els seus genolls van a un ritme semblant al del seu cor, però un somriure seu em tranquilitza. En Gabi puja bé, ràpid i segur. Disfruta com mai del canto, de la vida, del pati...
Surto recte passant la corda pels bolts de la Carles, aquí més propera que abans. Ells que ho agraeixen. Fem cim sense massa problemes més. Abraçada cimera i ventolera. Sort que hem pujat per aquí, a la GEDE el vent bufa fort, les cordades es criden i no es senten. El dia ha estat bonic. La via, llarga, a l'entendre de l'Oriol. Una passada a l'entendre de'n Gabi .
El nen que volia ser escalador fuma una pipa guaitant els núvols per damunt dels terrats. Una presa que se li va arrencar al rocòdrom li fa d'improvisat cendrer. Continua sense entendre massa coses.Bufa un ventet agradable...
diumenge, 20 de març del 2011
Everybody need some CADE to climb...



Arribo a la falsa feixa amb la sensació de que estic al límit, em sento dèbil. He fet de primer tota l'estona, doncs l'Eduard és encara massa novell, i al damunt no té el millor dia. Massa cabòries. Jo per la meva part dono per bo el resultat del meu particular test. Tinc ganes de tornar i fer si més no fins la feixa, o fins dalt. Evidentment no sempre de primer. La laboriosa..., encara la recordo. Com diu l'Eduard un gran dia. La balança de casa diu que també. Més de set quilos en cinc setmanes és una bona raó per seguir fent bondat, però també explica per què em sento dèbil.
diumenge, 27 de febrer del 2011
If it makes you happy....



Previ canvi d'impresions l'Edu ha fet el darrer llarg. Avui el tio venia flipant de feia rato. L'Andrés i l'Enric ens esperaven al cim amb el ràppel muntat. Al cim com no fotos abraçades, i la cançó de'n Bob. Com diu la Sheryl Crow: If it makes you happy....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)